Les fotografies tenien dues coses en comú: eren en format rectangular vertical o quadrades, i la llum predominava als famosos, és a dir, hi havien fotografies que el fons era negre i a la cara era on es trobava la llum.
Els famosos van ser retratats quan eren mes joves, o vius, perquè alguns com Orson Welles han mort. Alguns dels famosos els vaig poder reconèixer fácilment, com a la Barbra Streisand o Jonny Deep, però d'altres ni em sonaven el nom, com Sam Farrar o els germans Atherton.
Una de les coses que més em va sorprendre i agradar és la gran facilitat que tenia l'autor per il·luminar a la persona. Sempre fa que la llum destaqui a les persones i no al fons, resaltant la cara o el cos o el que es fotografiï. Aquesta técnica de sapiguer il·luminar bé no és fácil. Jo sempre dic que la il·luminació conte més que el motiu a fotografiar.
Segons el meu punt de vista, el motiu de fer aquestes fotografies és el de retratar artistes des d'un altre punt de vista, un en que mai els podem veure al cinema, a la televisió, etc., treient una faceta mai vista per la gent, única, potser, per la gent més propera.
El retrat que més em va agradar va ser el de la Meryl Streep, perquè penso que és una gran actriu, i a la imatge expressa tanta felicitat que enganxa als demés. Fins i tot em penjaria la fotografia a l'habitació únicament per poder alegrar-me pels matins.
